Esbojarrat lector,
encetàvem l’anterior entrada preguntant-nos si aquest film era més del mateix en quant al gènere de comèdia, o els posteriors films abundaven en la fórmula de It Happened One Night (Frank Capra, 1934).
La resposta és ben senzilla: les pel•lícules posteriors intentaran imitar el plantejament, el ritme i la situació que imposa aquesta joia.
Primerament ens hauríem de situar. Continuem en l’època de la gran depressió (vivint l’època que vivim no us he de convèncer pas de quan de temps s’eternitza una crisi econòmica). I els estudis, la maquinària de Hollywood, troba un filó en la comèdia lleugera per tal de mitigar les misèries del poble.
Per la seva banda aquest poble, fart de fàstics, vol commocionar-se, aterrir-se o riure. Qualsevol cosa que l’allunyi de la realitat és ben trobada i fins i tot agraïda. És per això que durant els primers anys de la dècada dels trenta proliferen, juntament amb d'altres gèneres, les comèdies. Comèdies, la majoria banals, amb noi que troba noia, noia que no vol noi i noi que acaba aconseguint la noia.
Però cap d’aquestes comèdies tenia el toc magistral del film que ara mateix estem tractant. Amb It Happened One Night (Frank Capra, 1934) encetem un nou gènere dins d’aquesta comèdia esmentada: la screwball comedy.
Aquest terme es podria traduir com comèdia esbojarrada, tot i que realment fa referència a una jugada de beisbol, on el jugador que llença li dona un efecte rocambolesc a la bola.
Però a nosaltres el que ens interessa és l’aplicació del concepte al gènere de la comèdia. Trobareu a moltes fonts que el film que avui analitzem és la primera pel•lícula considerada com a screwball comedy. No puc determinar si l’asseveració és certa (el mestre Ernst Lubistch segurament ja havia dirigit alguna anteriorment), però sí que n’estic segur que va ser la que va obrir la porta a aquest subgènere.
Bàsicament la screwball comedy consisteix sempre en el mateix plantejament argumental: la dona té un paper preponderant, l’home balla al seu ritme, els protagonistes, o almenys un protagonista, són de classe alta; els diàlegs són molt enginyosos i el ritme del guió és absolutament trepidant. Sempre hi ha malentesa o indiferència entre els dos protagonistes i finalment acaba tot en romanç. I finalment en totes aquestes comèdies hi ha una crítica cap al poder enfront del poble o cap a la classe alta davant el treballador.
El període de produccions de comèdies esbojarrades és prou curt. A principis dels anys 40 pràcticament es deixaran de produir, desbancades per l’auge del cinema negre i del western.
Però el que realment fa més mal a aquest subgènere és l’aparició del Codi Hays. L’any 1934 tot just comença l’època del New Deal (m'ha semblant prou aproximat aquest enllaç si no sabeu que és), però els efectes de l’intervencionisme de l’estat no són immediats, per tant continuem en època de gran depressió i per tant el públic necessita d’aquest tipus de comèdies per evadir-se. Però, com deia abans, aquest mateix any es comença a aplicar indiscriminadament el maleït Codi Hays.
Aquest codi no és res més que una filera d’articles i de prohibicions absurdes que a més es tornaven a interpretar quan al censor de torn no li feia gràcia alguna escena. El greu és que, més enllà de petons, nus o transparències, el codi incidia profundament en els diàlegs i els arguments no donant lloc a cap ambigüitat política, moral o crítica amb els poders fàctics.
Malgrat tot, ningú podrà treure’ns el plaer de tornar a revisar joies de la història del cinema que s’inscriuen en el gènere de la comèdia esbojarrada.
Per citar-ne tres exemples entre molts: Bluebeard's Eighth Wife (Ernst Lubitsch, 1938), Bringing Up Baby (Howard Hawks, 1938), considerada pels entesos com la major representant de comèdia esbojarrada, o The Philadelphia Story (George Cukor, 1940). Pel·lícules dirigides per tres colossals directors, juntament amb Frank Capra, que seran representatius per sempre més de la screwball comedy, al marge de ser representatius de la història del cinema per la seva gran trajectòria, tot i que, respecte a aquest gènere, ningú com Ernst Lubitsch que va repetir i repetir fins a fer mitja dotzena d’obres mestres esbojarrades.
Res més. Encara he d’explicar per què It happened one night (Frank Capra, 1934) és una obra mestra? Doncs ho intentaré a la propera entrada.
Salut i bon cinema!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada